La Fira de les Portadores i la Plaça de Barcelona

La Fira de les Portadores i la Plaça de Barcelona

Recull d’informació històrica per a entitats i col·laboradors

Portadores: Atuells de fusta amb nanses laterals per transportar el raïm

Context històric

Fins als anys seixanta, Sant Cugat havia estat un poble rural. Des del segle X s’hi conreava sobretot blat i ordi, i, en menys mesura, vinyes, arbres fruiters i horts. A partir del segle XVIII hi va haver un auge econòmic fruit de la vinya i, sobretot, de la venda d’aiguardent que s’obtenia moltes vegades als mateixos masos i que s’acostumava a vendre a les colònies americanes. Durant la Guerra del Francès, aquest auge es va estancar i la vinya no es va tornar a desenvolupar fins que la guerra es va haver acabat.

A mitjans del segle XIX Sant Cugat havia assolit el màxim d’ocupació de la terra i d’extensió de la vinya i era un dels municipis de major especialització juntament amb poblacions com Sabadell, Terrassa o Vilafranca. La vinya ocupava un 73% de la terra cultivada, enfront als cereals de secà, el blat i l’ordi, que només ocupaven un 27%. Aquest cultiu de la vinya representava, en una collita normal, gairebé unes 1500

càrregues de vi (121 litres per càrrega). A més, hi havia també altres camps de vinyes que es cultivaven fora de Sant Cugat, com ara les de Cerdanyola. Pràcticament totes les cases tenien el seu celler amb els cups arran de carrer per trepitjar el raïm, així com totes les eines i objectes necessaris per a l’elaboració del vi des de casa.

Quan la fil·loxera va arribar a França hi va haver molts anys de bonança, ja que el país comprava el vi als països productors propers i, per això, el preu del vi a Espanya va pujar molt. Això es va estroncar amb l’arribada de la fil·loxera a Sant Cugat, el 1888.

A partir d’aquesta crisi, en la que molta gent va haver de deixar els seus camps (sobretot els petits arrendataris i els propietaris), el camp santcugatenc es va diversificar. Alguns pagesos van replantar les vinyes amb ceps americans (immunes a la plaga) i d’altres van tornar al cultiu de cereal. A més a més, es plantaven codonyers, oliveres, ametllers i altres tipus de cultius diferents. La vinya, a poc a poc, va anar perdent importància.

Verema i producció del vi a Sant Cugat

El temps de verema havia estat un temps de molt esforç i treball per als pagesos santcugatencs; representava la major font d’ingressos local. La verema començava amb l’aparició de l’estel de Sant Miquel (el 29 de setembre), tot i que algun any s’avançava per la Mare de Déu de la Mercè (el 24 de setembre). Al final d’agost es preparaven la vinya i les eines. Els estris que mancaven s’obtenien a la Fira de Setembre o de les portadores, que se celebrava el 8 de setembre.

Es comprovaven les tisores i els falçons per tallar el raïm i els coves per traginar-lo. Les portadores es portaven a estanyar en algun safareig o bassa perquè estiguessin ben premsades i es vigilava que les cobertes d’espart per a tapar les portadores al carro no tinguessin cap forat. No s’oblidaven mai del massot de prémer el raïm. Les bótes, perquè fessin el most, havien d’estar en bones condicions1. Quan estaven les bótes preparades se’ls posava lluquet perquè no quedés mal aire a dins. Aleshores es col·locaven al celler esperant que arribés el raïm als cups per aixafar-lo i així fer el most.

Les dones de la colla tallaven el raïm i els homes en feien el transport. Els carros anaven plens de portadores, que podien arribar a pesar fins a 100 quilos, i, amb aquests, un eixam de mosques i vespes que els acompanyaven fins al cup on es premia el raïm. Les portadores solien cobrir-se, ja al carro, amb una estora d’espart per tal d’evitar que el raïm es perdés amb els sotracs del camí. El vi es trepitjava amb els peus o amb la premsa i, un cop espremut s’abocava al cup, on most i brisa fermentaven. Tot el procés era totalment manual.

Les feines que es derivaven de la verema comportaven un extens assortiment d’estris diversos, com per exemple, el que pertocava als carreters: primer de tot s’havia de preparar el carro perquè pogués resistir tota la campanya, tot engreixant les rodes i els guarniments de les cavalleries. Després es netejaven els llautons perquè el carreter pogués presumir. Moltes vegades era el moment de canviar alguna cavalleria massa vella i explotada a la parada de la fira que hi feien els tractants d’animals. Els carreters es compraven alguna faixa per protegir-se els ronyons de les estrebades que havien de fer per carregar el raïm. Tal com mana el reglament dels carreters, també duien unes espardenyes de set vetes. També es comprovava que els camins estiguessin en bon estat. Durant els dies que durava la verema i fins que ja no hi havia raïm a les vinyes, també s’anava a vendre raïm per menjar als mercats barcelonins, de 

1 Per exemple, si hi havia alguna amb olor a florit se li feia una estuba (rentar-la amb aigua calenta, herbes i tot el que fes falta per treure la mala olor d’aquesta).

Terrassa i de Sabadell. Aquesta tasca la portaven a terme les dones o bé els nens amb edat suficient.

Les colles de veremadors que es formaven eren gairebé sempre de dos o tres viticultors que tenien carro o d’algú que no en tenia i que aportava la seva feina. Si no n’hi havia prou, també es llogava un foraster, el qual s’havia d’allotjar mentre durava la feina. Un cop arribats a la vinya, l’amo dirigia la colla i decidia per on començar. Cada carretada constava normalment de sis portadores.

La verema, però, no significava la fi del cicle de la vinya, ja que encara quedava l’elaboració del vi als cellers de masies i cases particulars o, a partir dels anys vint, també al Celler Cooperatiu.

Fins a principis del segle XX el vi s’elaborava molt rudimentàriament. A partir de llavors, es van introduir algunes màquines manuals per aixafar el raïm sobre el cub (trepitjadores) i alguna bomba també manual per fer els trasbalsos del most i del vi.

Paral·lelament a la verema, també es planificaven les feines del celler, per tenir-ho tot a punt quan arribés el raïm. Es preparaven les bótes, els estris indispensables (barralons, bancs, embuts, aixetes i taps de totes les mides, lluquets,...). La majoria de cubs s’instal·laven arran del carrer per tenir menys feina a l’hora de descarregar les portadores. Fins i tot hi havia una finestra expressa per aquesta feina.

Un cop descarregat el raïm, la feina era pels trepitjadors. Aquests s’arremangaven els pantalons fins a mitja cama i s’aguantaven d’una corda que penjava del sostre. A poc a poc, anaven trepitjant el raïm fins que no quedava cap gra sencer. El most s’anava escolant entremig de les fustes fins que s’omplia el cup.

Abans que el most del cup ple fermentés, s’havia de buidar a través d’una caixa de fusta que hi havia en un angle del cup. Dos homes abocaven el suc del most i omplien les bótes a través d’un tub especial per a aquestes feines.

Un altre sistema d’elaboració era deixar fermentar el most dins el cup barrejat de pellofa, rapa i pinyols del raïm (o sigui, la brisa). Era un vi que anomenaven “vi bullit a la brisa”, d’un color més pronunciat i amb més cos al paladar.

Les restes del cup, un cop tret el suc del most, eren traslladades a la premsa per fer vi de segona qualitat.

Un cop el vi havia fermentat, era convenient traslladar-lo a una altra bóta.

Tot i que hi havia força barreja de ceps, la varietat predominant era el xarel·lo, un tipus de raïm blanc, de gra gros, pell forta i molt dolç. Posteriorment els gustos van anar canviant i es va passar a produir un vi amb més color. Els pagesos, doncs, van començar a plantar a les vinyes ceps de varietats negres (de pi pardal, sumoll,...).

El Celler Cooperatiu

La majoria de pagesos de Sant Cugat tenien les eines necessàries i el lloc adequat per a la transformació del raïm en vi, però en anyades abundoses no sabien on encabir tota la producció, els faltava espai i havien de malmetre existències per aconseguir l’espai suficient. Aquesta és una de les causes que va fer que es constituís el Sindicato Vitivinícola y Caja Rural de San Medín, que és el nucli inicial del que després seria el Celler Cooperatiu.

Així doncs, el 24 de maig de l’any 1921 , es va constituir oficialment el primer consell administratiu del sindicat i es va decidir iniciar la construcció de l’edifici de la Cooperativa. El disseny s’encarregà a Cèsar Martinell i la construcció va anar a càrrec del mestre d’obres local Tomàs Musella. La tasca creativa de l’arquitecte es fa palesa en l’interior de l’edifici, especialment en els arcs parabòlics, pilars, suports i nervis, d’inspiració clarament gaudiniana. Cèsar Martinell, arquitecte i historiador de l’art, va construir vàries cooperatives vinícoles a diverses poblacions, i en totes elles s’aprecia aquesta influència de Gaudí. Aquesta obra inicial és la que es conserva avui en dia i estava destinada a acollir els processos previs de l’elaboració del vi.

Amb la construcció del Celler es va permetre als pagesos accedir a les noves màquines, comprar adobs a baix preu, obtenir crèdits, tenir uns preus únics de venda a comerciants i accedir directament al mercat urbà. 

Tot i així, en un principi, molts pagesos veien més problemes que avantatges en el cooperativisme. Però, aquest rebuig inicial va anar disminuint amb el temps i el nombre de socis va augmentar considerablement.

La Cooperativa va patir una sèrie de problemes econòmics, ja que en un inici, es va haver de fer front a la compra de terrenys, de maquinària, de la construcció del celler i el local social, el que va comportar una emissió d’obligacions, préstecs d’associats i crèdits bancaris. Aquesta situació es veia agreujada amb les males collites. La situació, finalment, es va normalitzar degut a dos fets principals. D’una banda, la finalització del pagament dels terrenys. Per altra banda, l’augment del preu del vi, després d’una temporada de preus baixos. A més, la intervenció dels Serveis de la Mancomunitat de Catalunya, que va col·laborar en la correcta elaboració del vi i en temes administratius, va permetre al sindicat de la Cooperativa centrar-se en els seus objectius.

Amb els anys, la majoria de pagesos es van anar afegint a la Cooperativa, fins el punt que el 1960 la producció va arribar al seu màxim amb gairebé dos milions de litres. A aquests litres li hauríem d’afegir la producció particular, que encara era força elevada.

Progressivament, la producció de la Cooperativa va anar davallant, ja que els socis ja eren d’avançada edat i faltaven pagesos joves. L’any 1987 serà l’últim any que es farà vi a la Cooperativa. A mesura que les tines anaven quedant buides per manca de producció, es van utilitzar com a sitges de gra. Finalment, l’any 1992 l’entitat cedeix la sala d’arcs parabòlics a l’Ajuntament i el passeig que l’envolta. La resta del terreny havia de servir per a la construcció d’habitatges, comerços, pàrquings i altres edificis.

L’edifici que conservem avui en dia està destinat a convertir-se en subseu dels Museus de Sant Cugat.

Les fires

La paraula “fira” prové del llatí feriam que vol dir “dia de festa però ha anat canviant de significat al llarg del temps, ja que va començar sent una paraula per determinar els dies festius i va acabar definint-se com un gran mercat per commemorar una celebració. Tradicionalment, la fira era una reunió de tractants celebrada durant un o més dies a l’any o cada dos anys. A la fira els intercanvis es produïen entre negociants i mercaders i no només se celebrava per als vilatans d’una comarca o regió, sinó que comprenia un territori més extens, i això obligava als assistents a fer desplaçaments de llargues distàncies. Tot i això, en molts casos, les fires no eren més que mercats especialitzats en la compravenda d’alguna mercaderia, com ara la de bestiar, que era la més corrent.

Les fires van començar a celebrar-se a partir de la necessitat d’obtenir aquells productes que no estaven a l’abast en l’àmbit més proper. També es tancaven o es renovaven contractes de les terres d’arrendament i era una bona ocasió per conèixer més gent, fer amistat i, fins i tot, lligar casaments. Per això tothom, sobretot els joves, tenien cura de vestir-se amb la millor roba. Les noies sortien de les masies amb espardenyes i abans d’arribar al poble es posaven les sabates.

Tant els mercats com les fires eren més freqüents sobretot un cop passat l’hivern, en els tres cicles propis de les activitats agropecuàries, que corresponien a la base econòmica del país. També eren èpoques en què la feina del camp escassejava i la dels oficis menestrals també era de baixa. El primer cicle era durant la primavera, amb l’inici de les tasques de conreu. Era un bon moment per a vendre els excedents del gra i el vi de l’any anterior i la llana, ja que aleshores s’esquilaven les ovelles. La segona etapa anava de Sant Joan (al juny) fins a Santa Maria (a l’agost) o Sant Bartomeu (al 8 de setembre). El tercer i últim cicle era durant la tardor. En aquesta última etapa es venia el most de la verema i el bestiar ja gras. En general, el producte amb el que més es comercialitzava era el blat i el bestiar, el preu del qual condicionava el cost de la vida. També es podien trobar eines per a la producció agrícola.

Les fires acabarien sent, sobretot a partir de l’edat mitjana (segle XII i XIII), el motor econòmic i mercantil internacional. A més a més, aquest moviment atreia a pintors i comerciants de l’art, conta contes, titellaires,...tot d’activitats que les dotaven d’un aire festiu i lúdic.

Anar a la fira també consistia a posar-se al dia: per això, les dones aprofitaven per comprar roba, per fer-se unes faldilles i espardenyes, comprar betes i fils, agulles de cosir i saqueres.

Les fires han tingut molta incidència en l’economia i la tradició popular fins pràcticament el segle XX però, actualment, encara que hi ha molts pobles que segueixen organitzant aquests esdeveniments, n’hi ha pocs que conservin l’original caire d’intercanvi i festa popular.

Les fires a Sant Cugat

A partir de l’any 1852 l’actual plaça d’Octavià (dita popularment “l’Era dels Monjos” des del segle XVI) , es va passar a denominar la “Plaça de la Fira” perquè era efectivament on es realitzaven les fires anuals. A Sant Cugat s’hi feien dues grans festes, a part de la Festa Major; una durant la primavera, pel maig (coincidint amb la festa de l’Ascensió), i l’altra a la tardor, al setembre (la Nativitat de la Verge). Era durant aquestes festes quan es portava a terme la fira. De fet, els més joves les vivien com autèntiques Festes Majors, per l’enrenou que comportaven. Durant molts anys, inclús, quan aquestes fires ja van deixar de portar-se a terme, la Festa Major encara va anar associada a la Fira de les Portadores; fins el 1953, que va passar a celebrarse per Sant Jaume i, posteriorment, per Sant Pere. La que se celebrava al maig s’anomenava la Fira de Maig o de les Forques i estava relacionada amb el moment de la sega; la de setembre, era anomenada la Fira de Setembre o de les Portadores (atuells de fusta amb nanses laterals per transportar el raïm), dedicada a la verema (la collita de raïm).

En aquestes fires no hi faltava la venda d’animals; des de cavalls, que eren lligats a les muralles del monestir (encara avui conservem les argolles subjectes a la muralla), fins a cabres o porcs. També hi havia conills i pollastres, mules, ases i burros de totes mides. El bestiar s’acostumava a situar a la plaça d’Octavià (al mig, sobretot al setembre, era on es posava l’aviram), mentre que al carrer Major hi havia les eines del camp. A principis del segle XX, en una cantonada entre el carrer de l’Hospital i el de la plana de l’Hospital, hi havia la casa d’Anton Castañé, amb unes quadres molt grans que alguns firaires aprofitaven per guardar-hi el bestiar i, sobretot, els cavalls. Per això, la casa es va acabar anomenant “Cal Caballu”.

Les fires de Sant Cugat no se celebraven només per al comerç, també hi havia un clima lúdic i festiu que feia feliços a grans i petits.

El primer dia de fira era esperat amb il·lusió. Des de ben d’hora al matí anaven arribant grans corrues de carros, tartanes, cavalleries i gent a peu provinent dels pobles més propers, i tothom s’aplegava a la plaça del davant del monestir. Les fires atreien gent de tota la comarca, cistells, taps i, a la del setembre, coves i portadores.

Hi havia gent de fora que, fins i tot, es quedava al poble els tres o quatre dies que durava la fira. Les fires de Sant Cugat eren molt concorregudes per la gent dels pobles del voltant perquè eren les primeres que es feien, tant la de la primavera com la de setembre.

La Fira de Setembre o de les Portadores

El mes de setembre era la festa de la Mare de Déu i també era temps de la Fira de Setembre o de les Portadores, la més gran de l’any (la majoria de collites ja eren fetes, i només quedava la verema). Concretament, aquesta fira se celebrava el 8 de setembre, dia de les Mares de Déu Trobades. Moltes vegades era la fira més llarga ja que, si aquesta queia en dimarts o dimecres, l’allargaven fins al diumenge.

Entre moltes altres coses, en aquesta fira hi havia la possibilitat de comprar tot allò necessari per a les feines pròpies de la verema: bótes, barralons, falçons, portadores, cobertes d’espart, estores, ensulfatadores, lluquets, taps de suro, cistells i tisores2. Les bótes que s’hi venien eren de totes les mides, des de vuit càrregues de vi (1000 litres aprox.) fins a ½ o menys. Tampoc hi faltaven els faixers, ja que els carreters necessitaven les faixes per protegir els ronyons durant la verema.

2 Les portadores, bocois, barralons,... que s’hi venien era molt probable que fossin construïts a Sant Cugat, ja que al mateix poble hi havia fins a tres boters (Esteve Trabal, Tomàs Català i Ignasi Castells). 

Les parades d’eines i estris propis del temps de la verema es col·locaven a l’actual plaça d’Octavià3, així com tota una diversitat d’animals (cavalls, ases, conills, garrins,...), mentre que al carrer Major hi havia les parades de llaminadures i joguines, entre altres diversions pensades, sobretot, pels més petits, i també parades de roba per a confeccionar-se algun vestit per a les celebracions de la fira o bé per al dia a dia al camp (faixes, espardenyes, albarques,...). Més amunt, a la plaça de Sant Pere, feien les parades d’eines de tall, és a dir, de destrals, volants, falçons, dalls,... tot el que era eina per fer servir. A la plaça de Barcelona també hi solien haver parades de joguines i llaminadures, que anunciaven amb un rètol ben visible “tot a 95 cèntims”.

Al matí, pels voltants de la plaça de la Fira (actual plaça d’Octavià), s’encenien fogueres per coure les costelles i les botifarres per l’esmorzar. Al mateix temps, alguns grallers tocaven cançons acompanyant els gegants i els capgrossos. A la sortida de la missa major, sempre present i important en aquest tipus de celebracions de caire religiós, els bastoners ballaven pels carrers.

A la tarda tothom, tan si era de Sant Cugat com un estiuejant, ben vestits, anaven cap a l’envelat, situat a la plaça d’Isabel II (actual plaça de Barcelona). A part de l’envelat, aquesta plaça s’omplia amb parades de joguines i concerts de sarsuela amb les orquestres de torn. L’envelat el muntaven al costat esquerre des de l’ajuntament, de dalt a baix i fins al costat de la font del mig de la plaça. Dins l’envelat hi feien cabre dos plataners, perquè l’espai fos més gran. En aquesta plaça era on es concentraven la majoria d’actes més representatius, a part dels religiosos. En sortir del ball de tarda de l’envelat era costum anar a prendre un refresc a cal Garriga o al bar de l’Estació. Alguns anys, a la Unió Santcugatenca i al Parc Municipal s’organitzaven concerts al vespre. A l’actual plaça de Barcelona també hi havia espai per als concerts, que començaven abans del ball de nit de les dotze, el més esperat i on tothom anava ben mudat. Quan arribava aquesta fira un ja sabia si les collites havien estat bones i la verema es presentava abundant i de qualitat. Això era molt important, perquè determinava de quina manera es vestirien aquell any (amb robes més lluents i de

millor qualitat si la collita havia estat bona i més humil com pitjor havia estat). 

3 A la paret del Monestir, on encara hi ha anelles de ferro per fermar els animals de peu rodó, hi havia els negociants.

Cap als anys 30 la colònia d’estiuejants participaven força d’aquesta fira; llogaven llotges per gaudir dels actes i hi convidaven les amistats. En els balls de nit lluïen els millors vestits i donaven un toc de distinció a la vetllada.

La Fira de Setembre era l’adéu al temps de la tardor. Aquesta va ser una celebració molt important dins el calendari de festes tradicionals i populars de Sant Cugat fins que van desaparèixer les feines agrícoles, cosa que va provocar, també, la seva desaparició a la dècada dels setanta.

Plaça Barcelona (antiga plaça d’Isabel II)

És el centre de l’Eixample urbà iniciat a la 2ª meitat del segle XIX (a la dècada dels anys 60) al pla de Can Perbell. Aquesta construcció se situa en el context general de desenvolupament urbanístic de finals del segle XVIII i inicis del XIX a causa de l’augment demogràfic lligat a l’expansió del conreu de la vinya. La població del nucli estava integrada per pagesos i menestrals, de mentalitat més aviat conservadora i poc donat a les extravagàncies constructives. Mentre que als carrers antics hi viuran els mitjans i grans propietaris, als carrers nous s’hi instal·len els petits arrendataris i/o propietaris.

Es va anomenar primer de Barcelona però seguidament i fins la revolució de 1868, aquesta plaça tenia el nom de “plaça d’Isabel II”. A principis del segle XX, tot i que el nom ja feia temps que havia canviat a l’actual plaça de Barcelona, els més grans del barri encara en deien la plaça d’Isabel. La plaça s’introdueix a la urbanització del paratge anomenat popularment “Entrerieres”, ja que estava situat entre el torrent de la Bomba i la riera de Can Trabal o de Can Mora.

De l’actual plaça de Barcelona poques coses han canviat des que aquesta es va construir; s’hi manté la mateixa estructura de cases. Alguna antiga casa que ara ocupa un bloc de pisos i alguna façana reconstruïda, però res més. Moltes de les cases de la plaça estaven coronades per balustrades de pedra artificial o bé de

ceràmica de la Terrisseria Arpí. Antigament hi havia una font al mig de la plaça, que amb una maneta feia anar una bomba amb la que feien rajar l’aigua. Mentre un feia anar la bomba, l’altre bevia de la font, i així s’ho anaven alternant.

També hi havia un banc a cada costat de la plaça de pedra i, fora dels plàtans, una vorera de pedra que la delimitava. Com que de cotxes llavors no en passaven i de carros només en sortien de matí i arribaven al vespre, no hi havia cap perill de prendre mal i els vailets anaven per tot el barri. La plaça era el lloc de trobada de tots els nens de la zona; del carrer de Sant Antoni, Xerric, de Sant Jordi, ... Allà on hi havia l’Ajuntament, on ara hi ha el Jutjat de Pau, hi havia les restes del cafè “El Rin”; taules plenes de pols, cadires tombades,... Quan la canalla pujava al pis de dalt, els més grans del barri els espantaven tot cridant que hi havia un fantasma.

A la tardor, quan ja havien caigut els pàmpols dels plàtans, venien alguns carnissers a buscar-ne per adornar les seves parades del mercat i d’allà on fos. Els nens, però, també jugaven amb aquells pàmpols; els apilaven, hi calaven foc i intentaven coure-hi patates, que sovint quedaven ben crues. Tot i així, els nens i nenes se les menjaven, ja que havien estat preparades per ells mateixos.

De jocs a la plaça n’hi havia molts; els nens i nenes jugaven al cavall fort, a la baldufa, a cromos amb palets,... El que no variava mai era jugar a pilota (un paper de diari embolicat amb cordill).

Des del 1933, moment en què es trasllada l’Ajuntament a la plaça, el primer edifici que aquest va tenir en propietat, les manifestacions polítiques, populars i religioses s’iniciaran o passaran per la plaça Barcelona. Alguns actes que es portaven a terme o que passaven per aquesta plaça eren, a partir dels anys 50, el Corpus, on no només s’encatifaven els carrers de flors4 (com a molts altres carrers de Sant Cugat) sinó que també es feia una celebració religiosa amb un altar col·locat al mig de la plaça; els Tres Tombs per Sant Antoni Abat, on la rua d’animals acabava davant de l’Ajuntament, i on l’alcalde donava un obsequi als participants; o l’envelat que es plantava enmig de la plaça durant la fira de setembre i que estava dedicat als balls de la tarda i nit i als concerts dels vespres, tots ells molt concorreguts. També hi ha hagut molta vitalitat comercial i pagesa, així com botigues de queviures, un cafè teatre, alguns bars, un estanc5, una espardenyeria,...

La majoria d’habitatges de dins el poble eren cases de pagès, cases rurals, posades al costat les unes de les altres. Constaven generalment de planta baixa i primer pis. A l’entrada de la planta baixa hi havia el dipòsit del most i el cup, i després hi havia la cuina i el menjador. Al darrere de la casa es trobava el celler del vi i també era on es guardaven les eines del camp i la collita. Moltes vegades també hi havia un petit hort. Al primer pis hi havia les habitacions i el graner. A la sortida, el corral, el pou i la comuna. Com que aquestes dues últimes estructures estaven molt juntes, moltes vegades hi havia filtracions i es contaminava l’aigua del pou. Al corral hi solia haver gallines, oques, conills, cabres i porcs, i era habitual fer-hi la matança del porc abans de Nadal. La seva carn es guardava sobretot per la sega i la verema, moment en què hi havia més treball i que, per tant, era més necessari menjar tall. Amb l’hort i el bestiar de les cases es podia ser pràcticament autosuficient pel que fa al menjar.

4 Durant molts anys, Josep Grau Garriga va ser l’encarregat de dibuixar els carrers perquè després el dibuix es recobrís amb flors de tot tipus i colors.

Les sortides i els terrats de les cases de pagès eren utilitzats com a punts de trobada i de lleure per als qui hi habitaven i per veïns i coneguts.

Una de les cases que encara es conserven de la plaça de Barcelona és Cal Tartraner. La paraula “tartraner”6 prové del mitjà de transport que utilitzava la família per traslladar persones a Barcelona abans de l’arribada del ferrocarril. Al costat d’aquesta s’hi troben les cases bessones de Pere Català (Cal Carrasquet i cal Cussó).

Al voltant de la plaça hi trobem algunes cases més, com ara la de Cal Perla, Cal Xist, Cal Peret dels Bous, Cal Patota o Cal Salero, entre d’altres.

Bibliografia

• Casas, J. “De la vila rural a ciutat de serveis” dins de Història de Sant Cugat, MuseuB de Sant Cugat, 2006, pp. 213-277
• Grau, T., Mirant enrere. Personatges i costums del meu Sant Cugat. Museu de Sant Cugat i TOT Sant Cugat
• Grau, T., “Les nostres fires d’abans” dins de Diari de Sant Cugat, 25 de març de 2011, pàg. 14
• Grau, T., “La plaça (I)” dins de TOT Sant Cugat, 27 de juliol de 2012
• Grau, T., “La plaça (II)” dins de TOT Sant Cugat, 31 de juliol de 2012
• Grau, T., “El final de l’estiu” dins de TOT Sant Cugat, 13 de setembre del 2012 5 L’estanc de cal Perla, inaugurat per Ramón Sagalés (a qui tothom anomenava “el Perla”) a principis dels anys 30. En aquest estanc els nens i nenes hi compraven els petards per la festa de Sant Joan. 6 La tartana era com un carro “de luxe” en aquella època.
• Grau, T., “Temps de verema” dins de TOT Sant Cugat, 18 d’octubre del 2012
• Miquel, D., “L’arquitectura modernista a Sant Cugat del Vallès” dins de Gausac, nº11, desembre de 1997
• Pedró, R., Tradicions santcugatenques, Cossetània Edicions, 2004, pàg. 137-153
• Romaní, D., Les sagues de Sant Cugat, Cossetània Edicions, 2007, pàg. 76 i 77
• Rodríguez, A., “Les rengleres de cases de finals del segle XVIII i inicis del XIX a Sant Cugat del Vallès” dins de Gausac, nº38-39, 2011, pàg. 95-154
• Rumbau, M. i Troyano, J., L’Abans. Recull gràfic. Sant Cugat del Vallès (1880-1965). Editorial Efadós
• Solivelles, A., “La producció de vi a les llars pageses de Sant Cugat del Vallès” dins de Gausac, nº3, desembre del 1993, pàg. 83-90
• Troyano, J. “Els precedents del Celler Cooperatiu, 1906-1921” dins de Diari de Sant Cugat, abril de 2013, pàg. 44.
• Troyano, J. “La fundació i els primers anys del Celler Cooperatiu, 1921-1930”, Diari de Sant Cugat, juny de 2013, pàg. 44.
• Tortosa, J., Pas a pas. 3 itineraris per Sant Cugat. GEL, 1996, pàg. 86-108